Fontanet: unes sèquies que són part del nostre patrimoni

La partida de Fontanet ha estat l’horta de la ciutat de Lleida des de fa més de mil anys. Aquests dies se celebren a la Seu Vella unes jornades dedicades a “El món agrari a les terres de parla catalana i l’Horta de Lleida”. Ahir (3 d'octubre de 2012) van parlar sobre l’Horta de Lleida Enric Vicedo i Ignasi Aldomà, professors de la Universitat de Lleida. El grup d’estudis "Hortariu" de l’Ateneu Popular de Ponent ha organitzat aquestes jornades, conjuntament amb el Consorci del Turó de la Seu Vella. Cal relacionar l’existència de l’Horta de Fontanet amb la Sèquia de Fontanet. Diverses excursions realitzades aquests darrers mesos, que recorden les “excursions científiques” promogudes pels centres excursionistes ara fa uns cent anys, ens han permès de descobrir l’itinerari i el naixement de la Sèquia de Fontanet, tant de la primera, la d’època andalusina, com de la creada immediatament després de la conquesta de Lleida pels comtes de Barcelona i d’Urgell (any 1149), situada uns quilòmetres Segre amunt. La fotografia que adjuntem mostra la boquera o cap-rec de la sèquia creada durant els anys de domini islàmic. Aquesta canalització, cavada a la roca, fou descoberta fa uns anys per Xavier Eritja i és situada a la riba esquerra del riu Segre. Aquesta obra d’enginyeria hidràulica, juntament amb la resta de la canalització (i amb la sèquia comtal de la segona meitat del segle XII) són uns elements molt importants del patrimoni. I l’espai que hi ha entre aquestes sèquies (la d’època islàmica i la comtal) i el riu Segre formen un paisatge amb molts segles d’història que cal estudiar, preservar i valorar, com a part del nostre patrimoni col•lectiu. I, ben cert, dins d’aquest paisatge humanitzat, amb molts segles d’història, també tenen un lloc important els molins, com el de Cervià, situat precisament al lloc on coincidien la sèquia “nova”, comtal, del segle XII amb la sèquia “vella”, andalusina, de cap al segle X.

El poblament dispers a Peramola (Alt Urgell): una història amb molts segles

Josep ESPUNYES, Masos i capmasos de la baronia de Peramola. Segles XVI, XVII i XVIII, Garsineu edicions, Tremp, 2010, 147 pàgs. A partir de la consulta de quatre capbreus, dels anys 1575, 1639, 1739 i 1780, es fa una reconstrucció de la rodalia de la baronia de Peramola, dels masos i capmasos que hi havia (i que en algun cas encara són habitats) i de les relacions socials que reflecteixen aquests documents. Els masos i capmasos descrits són: l'Artilleria (mas de Rombau), mas de n'Arques, mas de Balasc, cal Balascó, capmàs de Ballestar, cal Bernadí, can Boix, mas de Borbó, capmàs de Borrell, caseta del Cambres, barraca del Capcarrer (prop de la qual hi ha una tomba de lloses de l'alta edat mitjana), lo Casalot, masia del Cerveró, lo Confosó, l'espluga del Corb, mas de la Cort, mas de Cortiuda, capmàs de la Costa, les Esplugues, casa de Font de l'Ou, masia del Forner, mas de Gorner, mas d'en Guimet, mas de Jou, mas de Joncars, casa de Llac, cal Mallol, casa de la Moixella, mas de Montllevir, mas de la Móra, casa de Nerola, casa de la Penella, barraca de Plujo, casa del Pont, mas de Porcelloles, capmàs de Pradell, mas de Puigpinós, caseta del Racó, la Ribalera, mas de la Ribera, cal Salvador, masia de Santmaí, casa de Sant Pol, casa de Solans, capmàs del Soler, mas de Tarragona, mas de Teixidor, barraca del Teto, la Torre, mas de Torrent, mas de la Trilla, mas de Vilacana. Al final del llibre hi ha una llista de topònims i de renoms. Aquest volum comença amb una introducció força àmplia. En conjunt, una molt bona aproximació a la història d'un territori. Només hi hem trobat a faltar un mapa on se situïn tots aquests topònims, molts dels quals corresponen a llocs habitats des de fa molts segles.

Un element del paisatge invisible (que pot ésser molt vell): el límit parroquial

Angus WINCHESTER, Discovering Parish Boundaries, Shire Publications, Oxford, 2008 (la primera edició fou feta l'any 1990), 96 pàgs. Els límits de les parròquies [o dels municipis] resten assenyalats, en alguns mapes, per unes línies discontínues o bé, sobre el terreny, per algunes fites ara ja mig perdudes; malgrat això són una notable element del paisatge. A Anglaterra s'assenyala que sovint es crearen en els segles anglosaxons i que, de vegades, tenen l'origen en realitats fins i tot força més antigues. Contingut: 1. Introducció. 2. Què és una parròquia? 3. La parròquia antiga. 4. El poble i el delme. 5. De quan són els límits municipals? 6. Límits i marcadors de la partió. 7. Anàlisi de les característiques dels límits. 8. El govern local medieval: comtat, "vegueria" o terme castral (hundred) i wapentake. 9. L'administració eclesial: diòcesi i deganat. 10. Límits de parròquies a Escòcia i al País de Gal·les. 11. Lectures complementàries. Apèndix: topònims que documenten límits. Índex. Inclou 26 figures (mapes i fotografies). Hi ha alguns mapes molt notables, com per exemple el de la figura 11, on es relacionen unes partions municipals i uns camps d'època romanobritona.

Un estudi profund sobre el delme a les parròquies del bisbat de Girona

Elvis MALORQUÍ, El Llibre Verd del bisbe de Girona (1362-1371). El delme i l'estructura feudal de la diòcesi de Girona al segle XIV, Diputació de Girona, Girona, 2011, 580 pàgs.
L'any 1362, el bisbe de Girona va encarregar la confecció d'un inventari dels feus episcopals i dels delmes de tota la diòcesi. L'objectiu bàsic era conèixer qui eren els titulars laics dels delmes i el valor aproximat d'aquestes rendes. Com assenyala l'autor: aquest Llibre Verd, que no s'acabà de redactar fins a l'any 1371, esdevé un molt bon retrat del significat del delme a les més de 400 parròquies del bisbat de Girona.
El llibre inclou una primera part on hi ha un estudi ampli sobre el delme en la historiografia catalana (p. 19-46). A continuació, es descriu el Llibre verd i el seu contingut. L'apartat quart d'aquesta introducció és dedicat a l'estudi del delme al bisbat de Girona: els productes sotmesos a delme, la partició del delme, el valor econòmic dels delmes majors, els perceptors dels delmes majors, els delmes menors, els delmes dels novals, les primícies, i el bisbe de Girona com a senyor dels delmadors. Després de les conclusions d'aquesta primera part, s'entra en la segona part del volum (p. 221) que correspon a la transcripció del 'Llibre verd dels feus'. Al final, hi ha els índexs. Cal assenyalar la quantitat de mapes precisos i acurats que trobem en aquest llibre.

Els límits d'una parròquia d'Andorra: reconstruir els canvis i les continuïtats

Jacinto BONALES, Andorra la Vella sense límits. Història de les afrontacions d'una parròquia del Principat (segles XIII-XXI), Comú d'Andorra la Vella, Andorra la Vella, 2011, 227 pàgs.

Com podem llegir a la coberta "Aquest llibre és una aportació per dilucidar el procés històric de la construcció i mutació dels límits de la parròquia d'Andorra la Vella". Els capítols del llibre són: 1. Una qüestió de noms: toponímia i la discussió sobre els límits. 2. L'etern debat: allà on acaba Andorra, comença Sant Julià. 3. Andorrans a la Cerdanya: del límit a la frontera. 4. Aiguavessants i límits: Andorra i el límit amb Encamp. 5. Límits estables i conflictes d'emprius: les afrontacions amb la Massana. 6. La divisió parroquial amb Escaldes-Engordany. A més, el llibre conté un epíleg sobre "Algunes conclusions sobre els límits antics" i un annex sobre "Les creus de terme i d'empriu". Hi ha, així mateix, un apèndix documental. Un aspecte molt notable d'aquest llibre és el gran nombre de mapes fets per l'autor, de fotografies i de fotografies aèries que provenen del Google Earth o de Google Maps, amb superposició de la toponímia.